Noces

Aquest cap de setmana me'n vaig de noces a Madrid, es casa el fill d'un cosí de mon pare. Més o menys la situació serà la mateixa que si anés a les noces del veí del 4t 2a, o el 2n 3a. I dic més o menys perquè tot i no recordar qui són aquests veins, sé segur que les vegades que me'ls hagi pogut trobar els dec haver saludat. En canvi als nuvis no els conec de res. Si per no conéixer, no conec ni son pare! (el cosí del meu...)

És una d'aquelles situacions de parentesc que considero absurdes. Potser l'altra situació absurda per excel·lència són els dinars/sopars de Nadal. L'orígen, però, és el mateix: la família. Que sí, que sí, que no dic que la família sigui important... Però ho ha de ser sempre, caram! No un dia a l'any i perquè toqui! Per a mi la família acaba amb els meus cosins, suposo que perquè més enlla no tinc relació amb ningú.

"La família s'ha de procurar mantenir", em diuen... A veure, sí i no. Jo no li acabo de trobar sentit a mantenir una relació amb una persona veient-la només un dia cada deu anys (com a mínim!) Però bé... què hi farem... Esperar que el sopar sigui bo!