D'orella a orella

Hi ha moments en que notes que la vida et somriu, i no ho fa tímidament, més aviat el contrari: mostra tot el seu esplendor contagian-te una il·lusió que no saps ben bé d'on surt, però que sents que t'omple, i a més a més t'agrada. A vegades ho combina amb una picada d'ullet, i no costa massa adonar-se'n que en aquell moment res ni ningú et pot espatllar el dia.

Sortint de la feina un ventet suau apaivagava l'escalfor del sol, i jugava entre les cames d'una noia que lluia una faldilla rosa, i feia el possible perquè no s'aixequés més del que tocava. En cap moment ha passat res que l'hagués pogut posar vermella de vergonya, i crec que en veure que m'hi fixava i que d'alguna manera comprenia per quina situació estava passant també l'ha fet somriure a ella.

A ritme de "New York, New York", "They can't take that away from me" i "I've got you under my skin", swinguejant per la Diagonal, els semàfors s'han anat posant verds tal com arribava, com si m'esperessin i alhora no em volguessin fer esperar (tot un detall per part seva) així que en un tres i no res he arribat a casa, he dinat i m'he disposat a tornar a la feina, tan content com n'havia marxat.