La Sal

És un bar arran de mar, a Mataró, que destaca per la música que hi sona. Canyes, torxes, la sorra de la platja i la mar són els quatre elements principals que es combinen, cada dia de forma diferent, per crear un ambient fresc on pendre tranquilament una copa. 100% recomanable, nosaltres vam repetir ahir!


lasal

JB Nightology Boat (o com passar-ho de conya en un vaixell)

Una trucadeta de l'Oriol dimarts al vespre per saber si hi voldria anar, i l'endemà al matí un mail confirmant les entrades. El JB Nightology Boat Tour 2005 era nostre.

Després d'haver validat la nostra presència a la llista de convidats i obtingut una targeta que ens identificava com a assistents a la festa, un autocar ens va apropar a l'escenari de l'event. A l'entrada ens van canviar la targeta per un porta-coses d'aquests que pengen del coll, un val per una samarreta, un altre per un JB Nox i finalment un terçer per probar el cocktail JBMango del Ferran Adrià, un suau i saborós combinat d'aquests dos ingredients perfumat amb l'alfàbrega més fresca.

A la coberta del vaixell el DJ s'encarregava d'anar augmentant els BPM fins que els Freestylers van sortir a l'escenari. Ruffneck, un dels seus clàssics, va sonar com a segona cançó, i una mica més endavant ens van deleitar amb el single d'aquesta temporada, el Push Up. Més DJs van acabar d'amenitzar-ho tot amb bona música, fins al punt de generar un dilema entre el seny, que ens recomanava marxar a dormir, i la rauxa, que ens demanava a crits tancar la nit.

Fotos a www.emelan.net

Primer dia de calor

De ben segur que us estranyarà que digui això, però avui ha estat el primer dia en què he sentit una cigala, símbol que tradicionalment ha servit per anunciar l'arribada de l'estiu. Espero que no sigui cert, perquè voldria dir que el que hem estat visquent fins ara només ha estat un preludi del que ens espera, i això, senyors, no hi hauria qui ho aguantés. Potser m'ho hauria de prendre com un bon indicador del nivell de contaminació ambiental, i pensar que finalment Barcelona està reduïnt el nivell de fums, permetent que la fauna que fins ara no podia viure a la ciutat ho comenci a fer... O més aviat que, com les rates als raticides, els animals urbanites cada cop son més resistents al medi hostil que els envolta, i per tant s'acosten cada cop més a l'esser humà...

No vull pensar massa en un futur envaït per aquestes bestioles, així que esperem que tan sols es tractés d'una cigala perduda.

¿VALE LA PENA SUFRIR POR ALGUIEN?

Buscava el contingut del post "atneiror" i el vaig trobar en aquest blog. Curiosament, el dia del meu aniversari, hi ha aquesta faula:

Cuentan que una bella Princesa estaba buscando consorte. Aristócratas y adinerados señores habían llegado de todas partes para ofrecer sus maravillosos regalos. Joyas, tierras, ejércitos y tronos conformaban los obsequios para conquistar a tan especial criatura.

Entre los candidatos se encontraba un joven plebeyo que no tenía mas riqueza que amor y perseverancia. Cuando le llegó el momento de hablar, dijo:

"Princesa, te he amado toda mi vida. Como soy un hombre pobre y no tengo tesoros para darte, te ofrezco mi sacrificio como prueba de amor. Estaré cien días sentado bajo tu ventana, sin mas alimentos que la lluvia y sin mas ropas que las que llevo puestas. Esa es mi dote..."

La Princesa conmovida por semejante gesto de amor, decidió aceptar. Tendrás tu oportunidad: "Si pasas la prueba, me desposarás".

Así pasaron las horas y los días. El pretendiente estuvo sentado, soportando los vientos, la nieve y las noches heladas.

Sin pestañear, con la vista fija en el balcón de su amada, el valiente vasallo siguió firme en su empeño, sin desfallecer un momento. De vez en cuando la cortina de la ventana real dejaba traslucir la esbelta figura de la Princesa, la cual, con un noble gesto y una sonrisa, aprobaba la faena. Todo iba a las mil maravillas. Incluso algunos optimistas habían comenzado a planear los festejos.

Al llegar el día noventa y nueve, los pobladores de zona habían salido a animar al próximo monarca. Todo era alegría y jolgorio, hasta que de pronto, cuando faltaba una hora para cumplirse el plazo, ante la mirada atónita de los asistentes y la perplejidad de la joven Princesa, se levantó y sin dar explicación alguna, se alejó lentamente del lugar.

Unas semanas después, mientras deambulaba por un solitario camino, un niño lo alcanzó y le preguntó ¿Qué fue lo que te ocurrió? ... Estabas a un paso de lograr la meta... ¿Por qué perdiste esa oportunidad?... ¿Por qué te retiraste?...

Con profunda consternación y algunas lágrimas mal disimuladas, contestó en voz baja: "Si ella no me ahorró un día de sufrimiento... Ni siquiera una hora, es porque no merecía mi amor".

Etsudi

Sgeons un etsdui d'una uivnrstiat agnlsea, no ipmotra l'odrre en el que les lelrtes etsan erscties, la úicna csoa ipormtnat és que la pmrirea i la draerra lelrta etsigiun a la psiioció crroceta. La rseta pdoen etsar toatlmnet maalmnet i fnis i tot axií es pot lelgir snese porlebmes. Axiò és prequè no lelgim cdaa lelrta per ella mtaexia, snio la praalua com un tot. Presnoalmnet em smelba icnrebile, tnats ayns d'ecsloa a la mreda...

En Marcel té un estigma...

És un imant del voyeurisme.

El dia de l'estrena del seu pis al barri de Gràcia, tot mirant des de la terrassa, van veure (ell i uns amics) una parella, avui dia encara no saben de què, comprovant la resistència del matalàs a base de moviments ritmics i repetitius, i també la que oferien els llençols a estrabades, estirades, i fluids corporals d'origens diversos. El fet que aquesta escena no es repetís mai fa pensar que en el test de resistència algú deuria prendre mal, i van decidir confiar en la paraula del venedor a partir d'aquell moment...

El fet és que dissabte, abans de fer una partideta al Scene it!(R) a la terrassa de can Roger i Natalia, preniem la fresqueta i unes coca-coles i quina va ser la nostra sorpresa (i sobretot seva: d'en Marcel) al veure que al bloc del davant una mossa es passejava tal com sa mare la va dur al món. Amunt, avall, amunt avall...

- Escolta, i no vols dir que més que unes calces de disseny, és depilació brasilera?
- Ara que ho dius... Porta la càmara, que té teleobjectiu, i ens n'assegurem!

No va trigar a vestir-se, i encara tinc el dubte de si ens va arribar a veure o no, perquè el pas següent va ser seure davant l'ordinador i xatejar (amb el marit? el nòvio? un amant? un desconegut?), i de tant en tant magrejar-se una mica, tot treient el cap per la finestra.

En resum: la partida de l'Scene it! (R) la vam guanyar els nois, després d'una fantàstica remuntada que, tot sigui dit, ens va costar força, perquè les noies son guerreres!

troballa

Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

Pantalles transparents

M'he passat pel blog d'un company de feina, i he pogut recordar aquella pàgina on es mostren pantalles de PC's i portàtils transparents. L'efecte òptic és increïble!

Les pantalles les podeu veure aqui, i el blog és aquest.

Tothom té dret a 5 minuts de fama...

EIIIIIII
MUCHACHOS Y MUCHACHAS
SUENA TREMENDO
CON ESTE RITMO LOCO
SUENA TREMENDO
LO VAMOS A PASAR...
YUHU!!!

Qui havia de dir que els meus 5 minuts de fama començarien així...

Cafè Teatre Llantiol, 21:00, Algo pasa con Gag. A la mitja hora de l'obra dos actors baixen a l'escenari buscant un buròcrata. L'Oriol, amb pantalons de pinces i camisa de maniga llarga, llisa i de color grana, té tots els nombres.

Té tos els nombres fins que, estant al meu costat, un d'ells crida que ja l'ha trobat... I merda, no senyala pas a l'Oriol... Així que "ni corts ni peretzosos" em fan pujar a l'escenari on m'intenten treure la roba, però al final no ho fan perquè em vaig deixar (¿?) . Em posen en postures (com a mínim) humiliants i finalment em fan ballar el "Great balls of fire" del Jerry Lee Lewis...

En fi, que tothom té dret a 5 minuts de fama... però havia de ser precisament d'aquesta manera?

Sobre l'enamorament

Oxitocina: La oxitocina es una hormona relacionada con los patrones sexuales y con las conductas maternal y paternal. También se asocia con la afectividad y la ternura. Algunos la llaman la "molécula de la monogamia".
La oxitocina influye en funciones tan básicas como el enamoramiento, el orgasmo, el parto y la lactancia. En el período de celo, muchos mamíferos (especie humana incluida) y algunas aves producen químicamente esta hormona tanto desde el cerebro como desde los genitales (ovarios y testículos). Cuando la hormona pasa al torrente sanguíneo desencadena una amplia serie de sensaciones, casi todas relacionadas con el sexo o con los efectos posteriores al acto sexual. Tanto en hombres como en mujeres, el orgasmo provoca el fluir de esta hormona y, por consiguiente, facilita la circualcion del esperma y la contracción de los músculos en los canales reproductores de ambos sexos. Cuando una persona vive una relación sexual estable y satisfactoria con otra, se hace adicta a su propia oxitocina, y se convierte en dependiente de su pareja: ésta es la explicación química del enamoramiento.

Enciclopedia Médica y Psicológica de la Familia

Platgeta!

Quin bon cap de setmana!

Sortint de la feina em van venir a buscar per anar a la platja, però encara haviem de comprar el sopar, esmorzar, i el regal de l'Aleix! I ell esperant i pensant perquè encara no sortiem, i què carai compràvem que trigàvem tant...

Allà Salions, mentre uns paraven la taula els altres preparaven el sopar, i tots feiem una mica de cada. Anant a dormir a quarts de cinc no ens vam llevar precisament d'hora, però va ser suficient per baixar a la platja (a les roques, més aviat), fer unes capbussades, i refrescar-nos abans de dinar.

Mentre arribaven la resta de components una partideta a la Podrida, i després al minigolf. Finalment sopar, i l'endemà tornem a la platgeta, dinar, recollida i cap a Barcelona!

En fi, que sense cap mena de dubte el repetirem!

"Un milagro en equilibrio"

Com més el llegeixo més m'agrada. Ahir, ni més ni menys, vaig trobar aquest fragment d'una cançó de Víctor Jara, Te recuerdo Amanda, i vaig decidir que el posaria aqui, així que aqui el teniu:

Te recuerdo, Amanda,
la calle mojada,
corriendo a la fábrica
donde trabajaba Manuel.

La sonrisa ancha,
la lluvia en el pelo,
no importaba nada,
ibas a encontarte con él.

Con él, con él, con él, con él.
Son cinco minutos. La vida es eterna en cinco minutos.
Suena la sirena. De vuelta al trabajo
y tœ caminando lo iluminas todo,
los cinco minutos te hacen florecer.

Buff, quina tarda!

A aquest pas podriem fer intensives totes les tardes de l'any, i no només les dels divendres... Quin avorriment!

Bé, feia temps que no feia una surfejada com Déu mana per internet...

Vingà, fins demà!

Qui ho hauria dit?

"...sovint ens entestem a fer durar una cosa o ens capfiquem en quelcom que ja hauria d'estar oblidat i no ens n'adonem del què tenim més a prop, i per no perdre la primera cosa que tenim a mà, no valorem la més propera i que potser ens aniria millor o ens faria més feliços..."

Recordeu el "Foc etern" de fa uns dies? Van fer-me aquesta observació al respecte, i vaig creure pertinent compartir-la també amb tots vosaltres.

Fins demà,

Ciutadans del Cyberespai, ja sóc aquí!!!

Doncs sí, ja he tornat. He nedat, he pres el sol, he caminat per la platja, he sortit, he fet submarinisme, he fet castells... I he fet fotos. Perquè, es pot concebre en Peris sense la seva DSC-U30? Jo crec que no. Tot i això posar les 327 fotos a Imagestation era passar-se, així que en vaig fer una tria que podeu visitar aquí. Hi ha una mica de Sant Joan, una mica de platja, una mica de castells, una mica de festa... Falten les submarines, però no tinc carcassa per la càmara de fotos (ja podeu prendre nota de cara futurs Nadals, Reis i Aniversaris, però consulteu-me el model de càmara que tinc abans, no fos que d'aquí a aquestes dates me la canvii.

Res més, si teniu cap pregunta deixeu-me un comment, que us la respondré ben aviat.

Salutacions,

Roger