Si demà fos el darrer dia de la meva vida

Més d'una vegada ens ho han demanat: "Què faries si sabessis que demà es el teu últim dia de vida?"

Molta gent opta per satisfer desitjos que sap que no podria complir mai: que si conduir un Ferrari, que si abandonar-ho tot i fer el que sempre ha volgut, que si dir-li el nom del porc al cap de la feina...

Jo avui demanaria perdó. No sé si serviria de res, però aquest any passat m'he endut la palma en fer les coses malament, i més d'una persona n'ha sortit perjudicada. En fi, ara tampoc sé com plasmar-ho aquí. Tan sols voldria desaparèixer. Sabeu allò de "Tierra trágame"? Doncs això, però no pas per vergonya.

Voldria sentir que desapareixo de la gent, que tot d'un plegat no saben qui sóc, com si mai haguéssim tingut cap mena de relació, com si no ens haguéssim conegut. Segur que sense la meva inestimable "col·laboració" moltíssimes coses haurien resultat més senzilles. De fet tinc la sensació que si desaparegués del mapa no cambiaria absolutament res, potser fins i tot faria més d'un favor. Ningú és imprescindible, però jo ara em sento el més prescindible de tots. Però ni per prendre aquesta decisió tinc valor. COVARD, amb majúscules, és la paraula. I ja no sé què més puc fer, aquesta situació se m'escapa de les mans, i no sé com posar-hi remei, com acabar-ho.

Suposo que escriure-ho aqui és un crit d'ajuda desesperat, perquè ja no sé com demanar-ne sense fer-ho, però alhora és un crit sord, perquè hi ha ben poques persones que donguin un cop d'ull a aquesta pàgina d'una manera més o menys regular. Amb una mica de sort aquestes ralles cauran en l'oblit, amb molta sort potser ni això.

Recuperant-me poc a poc

Dijous passat me'n vaig anar al llit amb un malestar general... I no era per menys: a quarts de sis em vaig haver de llevar per anar a treure tot el sopar. "Ja esta: el sushi, que m'ha sentat malament (sí, havia sopat sushi...)" Vaig pensar. Però no, perquè ma germana, mentre en un gest altruïsta va venir a donar-me un cop de mà, tot rient va dir "Ala, i ja van tres!"

-I qui es el 3r? - Li vaig demanar.
-Jo, que també he vomitat fa una estona... Tranquil, ara et queda diarrea i tornar a vomitar una altra vegada...

En fi, que divendres, després de efectivament tornar a vomitar una 2a vegada, me'l vaig passar sencer entre sofà i llit, i ahir gairebé tot el dia al sofà... Mal de cap, d'esquena, desganat... Avui sembla que ja tot va millor, tot i que els budells encara belluguen...

Ja us mantinc informats!

Roger

Pèrdues preuades

Perquè sempre, SEMPRE, per valorar allò que teniem ho hem hagut de perdre?

I perquè, sabent que això passa, mai ho tenim present quan prenem decisions?